Los presxs en lucha despiden el año con una nueva huelga de hambre

Al escribir esta nota, acaba de terminar la primera jornada de la tercera huelga de hambre que realizan este año lxs presxs en lucha activa por sus doce reivindicaciones. La primera fue del 1 al 15 de mayo, la segunda, del 1 al 15 de octubre y la tercera está convocada entre los días 10 y 25 de diciembre. En las dos últimas, se ha hecho y se está haciendo especial hincapié en aquellas de las doce reivindicaciones que se refieren a la salud de las personas presas; lxs presxs en lucha han decidido asumir como suyo el decálogo sanidad en prisión propuesto por la APDHA. En este primer día de la huelga de hambre el semanario catalán La Directa ha publicado en su página web una entrevista, realizada por Vicent Almela, con dos de los compañeros presos participantes en esta lucha. A continuación, el texto en castellano. El cartel de arriba es del grupo Fuera del Orden, el mismo que publica el boletín anticarcelario Desdedentro. En su blog podéis encontrarlo en dos versiones diferentes. (más…)

Anuncios

Apoyo a la huelga de hambre desde el 10 de diciembre de lxs presxs en lucha.

SOLIDARIDAD CON LXS PRESXS Y SU LUCHA

La población de las cárceles no está formadas por maleantes o desechos de la sociedad como nos quieren hacer saber desde los medios de comunicación. La realidad de las cárceles es que más de la mitad de la población que se encuentra encerrada lo está por delitos relacionados con el robo y drogas. No es que sean unxs profesionales ni que vivan de ello, sino que es algo movido por la situación económica y social en la que viven: la ausencia de trabajo, de acceso al “mercado laboral” o a estudios empuja a amplias capas de la sociedad a buscarse la vida de otra forma si no quieren morir de hambre, es entonces cuando aparece la mal llamada “delincuencia”.

Como resultado tenemos que en España hay una población reclusa de 58800 personas. A esta situación se le suma la dureza del sistema penitenciario español donde las penas por los mismo delitos se han endurecido el doble en los últimos años y es que la media de condena por la que entra la gente a prisión es de 21 meses, el doble que hace una década por el mismo delito. Eso significa que las familias y las amistades están rotas durante casi 2 años para una vez libre no haber superado la situación de pobreza por la que se entró. El Estado trata de combatir la pobreza mediante la coacción, el castigo y la venganza en vez de con apoyo y ayuda social. Se abandona a los sectores desfavorecidos y en riesgo de exclusión social a su suerte y forzados por la situación recurren a la ilegalidad para poder alcanzar una vida digna siendo encarceladxs en el momento en el que las instituciones les descubren.

El capitalismo condena a lxs trabajadorxs a la pobreza y cuando éstxs quieren salir de ella por sus propios medios son encarcelados. Es por ello por lo que tenemos que empezar a solidarizarnos con ellxs puesto que todos intentamos prosperar en este mundo lleno de dificultades y barreras. En apoyo a lxs compañerxs presxs en huelga de hambre desde el 10 de diciembre.
Panfleto en .pdf: http://tokata.info/wp-content/uploads/2018/12/PANFLETO.pdf

Manifiesto: NO AL DESALOJO DE “LA ILUSIÓN”

NO AL DESALOJO DE “LA ILUSIÓN”

La Comunidad “La Ilusión” es un proyecto habitacional de carácter social, asambleario y autogestionario. Comienza en verano de 2017 cuando 12 familias (36 personas, 16 de ellas niños) sin recursos, víctimas de desahucios, precariedad laboral o incluso indigencia, dan vida a 2 edificios ubicados en El Valle de los Nueve (municipio de Telde, isla de Gran Canaria). El pasado 30 de noviembre les llega la primera citación judicial: la SAREB (Sociedad de Gestión de Activos de la Reestructuración Bancaria, el conocido “banco malo”) quiere echarlos de sus casas.

Los colectivos, plataformas, sindicatos, medios y organizaciones políticas y sociales abajo firmantes:

-Rechazamos rotundamente el desahucio de “La Ilusión”.

-Exigimos a la SAREB que detenga inmediatamente el proceso de lanzamiento y acepte negociar con las familias y buscar soluciones que no pasen por el desalojo forzoso.

-Demandamos a las administraciones públicas, desde el Ayuntamiento de Telde al Gobierno de Canarias, que ofrezcan una alternativa habitacional a estas familias y mientras insten a la SAREB (con un 46% de financiación pública) a detener el desahucio y a empezar las negociaciones.

¡NO AL DESALOJO DE “LA ILUSIÓN”!

(Para adscribirse al manifiesto basta con comunicárnoslo al correo o por redes sociales. Aquí están las distintas formas de contacto)

ENTRE EL NEOLIBERALISME “ECOLÒGIC” I ELS MOVIMENTS “APOLÍTICS”. 3ª Y 4ª PART.

Aigües turbulentes

Nombrosos actes racistes, sexistes i homòfobs han tingut lloc durant les accions dels armilles grogues. A la manifestació del 17 de novembre a París, diversos antisemites i nacionalistes ben coneguts van ser vistos entre la massa de manifestants. Membres de grupuscles nacionalistes i ultradretans també van participar en les manifestacions del 24 de novembre a París. Alguns companys han reportat que la presència de grups d’extrema dreta a París és “innegable”. Descriuen haver vist grups monàrquics² amb banderes i com la gent considerava la seva presència “insignificant” en comparació als canons d’aigua emprats per la policia durant els disturbis.

Els mateixos testimonis també mencionen diferents elements que són difícils d’interpretar. Per exemple, mentre la multitud a París corejava alguns eslògans clàssics del Maig del 68 (“CRS SS” – consigna que equipara la policia nacional amb les SS nazis) i de les manifestacions contra la Loi Travail (“Paris debout, soulève toi!” – París dempeus, alça’t!), també es cantava la primera estrofa de La Marseillaise, avui dia associada als partits tradicionalistes republicans i a l’extrema dreta, no pas als radicals³. Es podria entendre que es canta com una referència als seus orígens a la Revolució Francesa, però la cançó fa temps que ha sigut cooptada com a himne nacional francès, atorgant-li un to patriòtic i nacionalista.

Un altre exemple: manifestant-se pels Champs Elysées, la gent cridava “Estem a casa”. Per a un observador forà, aquest eslògan pot semblar innocu, una reafirmació del fet que els manifestants han pres els carrers. No obstant això, aquest càntic replica el que empren habitualment els seguidors del Front National durant els seus mítings. Entès en aquest context, “Estem a casa” té una connotació més tètrica. Pels nacionalistes, significa que França serà sempre un país blanc, cristià i nacionalista. Tothom que no encaixi amb la seva identitat i agenda política és, consegüentment, considerat un intrús. Dit d’altra manera, aquest eslògan crea una narrativa sobre “qui pertany” i “qui no”. L’ús d’aquestes paraules a les manifestacions dels armilles grogues, doncs, és com a mínim una elecció desafortunada, sinó sinistra.

París no és l’únic lloc on han emergit les tendències reaccionàries dins el moviment. De fet, el 17 de novembre, a Cognac, els manifestants armilles grogues van atacar una dona negra que conduïa un cotxe. Durant l’artercat, alguns manifestants li van etzibar que “tornés al seu país”. El mateix dia, a Bourg en Bresse, un representant polític i la seva parella van ser atacats per ser gais. Al departament de Somme, uns quants armilles grogues van trucar la policia quan van descobrir que hi havia migrants amagats dins un camió aturat enmig d’un embús. La llista segueix.

Finalment, alguns participants d’aquest moviment “apolític” han expressat obertament el seu menyspreu pels moviments socials en general: incloent el moviment per la millora de l’educació, el moviment en defensa dels hospitals i per l’accés a la sanitat i el moviment dels treballadors ferroviaris. Efectivament, aquest moviment que pretén deslligar-se de les lluites col·lectives per tal de poder beneficiar “tothom” acaba promocionant interessos totalment individualistes: el dret d’uns consumidors aïllats a seguir utilitzant els seus cotxes com els hi vingui de grat pagant un preu barat, sense cap visió real de canvi social.

Com ens hi hauríem de relacionar?

Entre els anarquistes i la gent d’esquerres, podem identificar dos posicionaments teòrics respecte a com relacionar-nos amb el fenomen de les armilles grogues: qui defensa que hauríem de prendre’n part i qui pensa que hauríem de mantenir-hi distància.

Arguments per distanciar-nos

· El moviment de les armilles grogues es reclama “apolític”. Majoritàriament, els participants es descriuen a si mateixos com a ciutadans descontents que treballen de valent i són sempre els primers a patir els impostos i les decisions del govern. Aquest discurs té molt en comú amb el moviment Poujadista dels anys cinquanta del segle passat, un moviment reaccionari i populista batejat amb el nom del diputat Pierre Poujade o, més recentment, amb el moviment Bonnets Rouges.

· La idea que el moviment és “apolític” és perillosa, ja que ofereix l’oportunitat perfecta als organitzadors d’extrema dreta, populistes i feixistes per insinuar-se entre els manifestants. En altres paraules, aquest moviment ofereix a la ultradreta una ocasió per reestructurar-se i guanyar poder.

· Tan aviat com es va popularitzar el moviment, la política d’extrema dreta Marine Le Pen i d’altres conservadors i populistes van expressar el seu suport. De poc ha servit, declarar-se “apolítics”!

· Sembla ser un moviment genuïnament espontani i descentralitzat, sorgit de les classes baixes. En teoria, hauríem d’estar organitzant-nos al seu costat per tal de combatre el capitalisme i l’opressió estatal. Cal tenir present que els conceptes de la lluita de classes i l’anticapitalisme estan molt lluny de ser acceptats o promoguts entre els manifestants.

· Hi ha qui argumenta que hauríem de participar per tal de prevenir que els feixistes cooptin el moviment i la ràbia que aquest canalitza. Hi ha radicals que creuen que hauríem de participar d’aquestes accions com a forma d’establir noves connexions amb la gent i difondre les nostres idees sobre el capitalisme i com respondre a la crisi econòmica.

· Per alguns radicals, ser escèptics del moviment actual i no voler involucrar-s’hi pot ser indicatiu d’alguna mena de classisme dirigit cap als pobres “apolítics”. D’altres defensen que, a qualsevol situació, hauríem d’apuntar sempre a ser actors i no pas espectadors. Alguns fins i tot afirmen que si som “veritables” revolucionaris, hauríem de llençar-nos de cap al desconegut i descobrir què és possible, en lloc de quedar-nos criticant des de la distància.

Tots aquests arguments son vàlids però, si porten als anarquistes a participar d’un moviment que ofereix els feixistes una plataforma de reclutament (com alguns llibertaris van fer a la revolució d’Ucrània), pot ser un desastre que obri el camí cap a pitjors catàstrofes per succeïr.

El problema fonamental amb el moviment de les armilles grogues és que parteix d’unes premises errònies, intentant preservar unes condicions contra les que hauríem d’estar lluitant amb l’objectiu d’abolir-les. En lloc d’intentar protegir el miserable i alienant estil de vida consumista actual, producte d’un segle de derrotes i traïcions al moviment obrer, hauríem d’estar qüestionant perquè som tan dependents dels cotxes i del petroli. Si la nostra forma de sobreviure i desplaçar-nos no s’hagués construït de manera tan individualista i atomitzadora, si els capitalistes no fossin capaços d’explotar-nos tan despietadament, no hauríem d’escollir entre destruir el medi ambient o perdre els últims vestigis d’estabilitat econòmica.

Hem de canviar els nostres hàbits i abandonar els nostres privilegis en la lluita per un altre món (o un altre fi del món) però, com sempre, els governs i els capitalistes ens obliguen a suportar els problemes que ells han causat. No podem permetre que siguin ells qui marquin els termes del debat.

Preguntes obertes

Incidentalment, la situació és molt diferent fora de la França metropolitana. A l’Illa de la Reunió, des del 17 de novembre, ha tingut lloc un esclat social on tots els punts estratègics han sigut blocats: el port, l’aeroport i la prefectura. Tement perdre el control de la situació i preocupades per l’impacte a l’economia, les autoritats franceses van establir un toc de queda des del 20 de novembre fins al dia 25.

A Europa, mentre el moviment de les armilles grogues s’intenta reestructurar després de veure’s afeblit per qüestions de lideratge i conflictes estratègics, podria haver-hi una oportunitat per establir noves xarxes i realitzar propostes entorn de solucions més sistèmiques als problemes que van originar aquesta protesta.

Respecte a l’ecologia, hem d’emfatitzar que són els rics qui són principalment responsables del canvi climàtic i que són ells els que haurien de pagar per solucionar-ho: això si no som capaços de destronar-los abans! Fins a un cert punt, això és el que el moviment Extinction Rebellion està intentant dur a terme a Anglaterra mitjançant bloquejos contra el capitalisme i contra el canvi climàtic. Resulta irònic que dos moviments basats en els bloquejos i que tracten sobre el capitalisme i l’ecologia estiguin actuant alhora als dos cantons del Canal de la Mànega: un exigint demandes ecològiques a l’Estat, l’altre reaccionant a les mesures mediambientals del govern.

Sobre el nacionalisme, hem d’afirmar que no és millor ser explotats per ciutadans de la nostra pròpia raça, gènere i religió que ser explotats per estrangers. I emfatitzar que només serem capaços d’alçar-nos contra aquells qui ens oprimeixen i exploten si establim la solidaritat a través de les diverses categories que ens diferencien: raça, gènere, religió, ciutadania i preferència sexual. Ens sentim inspirats pels manifestants armilles grogues de Montpellier que van formar una “guàrdia d’honor” per rebre la manifestació feminista del 24 de novembre.

Per sobre de tot, necessitem un front anticapitalista, antifeixista, antisexista i ecologista sorgit de l’espai dels moviments socials. La qüestió és si aquest espai hauria de crear-se dins del moviment de les armilles grogues o en contra d’aquest.

Article original: The Yellow Vest Movement In France, Between “Ecological” Neoliberalism and “Apolitical” Movements

¹Crimethinc és una xarxa llibertària descentralitzada dels Estats Units, coneguda pels seus articles d’anàlisi i publicacions teòriques.

²Els grups monàrquics francesos són ultraconservadors, tradicionalistes i d’extrema dreta.

³Al text original, el terme “radical/s” s’empra per definir als revolucionaris d’esquerres i llibertaris.
Mira també:
https://es.crimethinc.com/2018/11/27/the-yellow-vest-movement-in-france-between-ecological-neoliberalism-and-apolitical-movemen