Confinament: Oblid o memòria?

https://pensamentcritic933763581.wordpress.com/2020/05/03/confinament-oblid-o-memoria/

Confinament: Oblid o memòria?

Ha arribat una pandèmia a les nostres vides i amb ella el confinament i amb el confinament, moltes veus optimistes que afirmen que això és és començament d’un canvi, que d’aquesta crisi ens en sortirem millorats i més fortes, que hi haurà un abans i un després de la pandèmia i que servirà per iniciar certa revolució humanista i ecologista, que per fi prendrem consciència de les coses importants i essencials de la vida, etc, etc i etc

I jo penso…tan de bo fos veritat, tan de bo sigui així. Fins i tot de vegades m’emociono i m’ho crec i penso que sí, que és el principi d’un canvi, que no hi ha més remei i que no tenim més sortida que canviar, que el planeta i les nostres necessitats vitals ho estan demanant a crits, però sincerament, no se… més tard m’agafa el pessimisme i penso que no hi ha res a fer, que aquestes paraules boniques i optimistes, se les emportarà el vent quan hagin passat uns poc mesos de la pandèmia i que si no és així els «nostres estimats dirigents polítics» ja faran el possible perquè així sia.

Un dels pitjors mals que de vegades ens assolen a la humanitat és l’amnèsia col·lectiva i històrica. És un gran mal, que de vegades recorre les nostres venes bastant lliurement. No cal anar gaire lluny, ni remuntar-nos a antigues guerres. Fa pocs anys, el canibalisme miserable del negoci per l’habitatge ens va regalar una brutal crisi a través d’una bombolla immobiliària que ningú va saber preveure. Tots i totes o millor dit, els i les de sempre, vam patir aquesta crisi en les nostres carns, en major o menor mesura. Tothom creia que aprendríem, que no tornaria a passar, etc.

Actualment la pandèmia ha copsat tot el protagonisme, però si no estem en una bombolla immobiliària poc li falta. Els sous, gairebé no han pujat i els lloguers dels pisos estan a preus desorbitats, fent de les ciutats espais invivibles (sense certa dosi de precarietat) i continuem fent de l’habitatge un negoci! Hem aprés? No sé… Perquè totes som una mica còmplices. Per un costat, per permetre-ho i no mobilitzar-nos i d’altres per tots aquells comentaris tipus:” no si, jo ho entenc, però el mercat marca el preu, no posaré el meu pis per sota del preu del mercat, no? Tot i així, entenc que no està bé, però què he de fer, no?”

Estan fent fora a moltes veïnes del seu barri i als negocis de tota la vida, per culpa dels preus abusius i a la turisficació, estan tancant, però què hem de fer, es llei de vida, no? Doncs quina llei més injusta o quina vida més miserable!

Bé, per aquestes motius i molts d’altres que m’estalvio de comentar, no sé si totes aquestes bones intencions es mantindran amb el temps. Tan de bo que sí. Per a que així sigui i jo pugui posar el meu propi polsim en aquest sorral, deixaré palès quines son aquelles coses, que crec que aquesta pandèmia ens hauria de fer reflexionar i ajudar a modificar de les nostres vides.

Primerament val a dir, que és ben trist, qua hagi de venir una pandèmia que provoqui tantes morts per tal de fer-nos reflexionar sobre aspectes tan cabdals a la nostra vida. Això posant-nos en la perspectiva optimista. Sí, què trist és que no puguem aprendre d’un altre manera i que haguem de veure les orelles al llop (tan de bo veiéssim més llops, per cert, que queden ben pocs) per iniciar processos de canvi i transformació.

Sanitat pública: Cada dia estem sortint a les 20h del vespre a retre homenatge als nostres sanitaris i sanitàries. Ens emocionem, Els agraïm i els tractem d’herois i heroïnes, la qual cosa em commou i em sembla fantàstica, però ens recordarem d’això, quan dintre d’uns anys els carronyers de la misèria humana ens portin a una d’aquestes crisis financeres cícliques, que tan convé al sector neoliberal, per treure drets a la població i els nostres polítics ens vulguin convèncer que no tenim més remei que fer retallades en el sector públic, incloent la sanitat? Aleshores ens en recordarem? O estarem greument afectats per l’amnèsia col·lectiva? Seguirem aplaudint? O trobaran davant una oposició ferma de tota la població? Perquè de pandèmies en aquest món globalitzat és molt fàcil que tornin a veure de noves i si no cuidem la nostra sanitat pública i la dotem encara de més recursos no sé que serà de nosaltres. O ens haurem de conformar amb el recursos de la sanitat privada i d’aquells potentats, que fan “generosament” ofrenes, que ves a saber tu, si després els hi hem de tornar amb escreix.

Personalment no necessito viure de la beneficència de gent com Amancio Ortega, que ara s’omplen al riure amb paraules filantròpiques, quan és el primer en esclavitzar a les seves treballadores del ram tèxtil a partir de les seves empreses subarrendades arreu del món. Em sembla que els insalubres tallers tèxtils, on treballen dones i nenes explotades, no és quelcom sanitàriament exemplar, perquè la sanitat, no és només no tenir «febre», una bona salut es poder desenvolupar la teva vida de manera feliç, lliure i plena, senyor Amancio! Així qué gràcies per la seva almoina, però ja sap on se la pot posar si vol, però sense vaselina ni plaer, evidentment!

A més, aquest tipus de donacions, després, desgraven i una part d’aquesta donació se li retorna amb els diners de tots nosaltres, és a dir, que no sé si fem negoci i si hi ha tant d’altruisme. En aquest dies, com a mínim, aquest tipus de donacions haurien d’estar exemptes de la desgravació. Al menys seria una mica més just. I respecte tots els recursos sanitaris privats emprats en l’actualitat, no voleu dir que a llarg plaç ens passin la factura. Esperem que no!

D’altra banda, després de que fa menys d’una dècada, va haver-hi uns partits polítics molt concrets tan a Catalunya com a Espanya que es van ocupar de desmantellar gran part de la sanitat pública, No els hi pensem demanar explicacions/ responsabilitats? Algú els hauria de dir que quan al carrer cridàvem «RETALLAR SANITAT ÉS ASSASSINAT», ho dèiem molt seriosament i ells no ens van fer cas. I ara què? Com a mínim els hauríem d’assenyalar amb el dit, no creieu? I ho tindrem en compte per les properes eleccions? O farem com si no hagués passat res?

Bé, espero que aquesta emoció i aquest amor per la nostra sanitat pública no se’ns oblidi quan aparentment no ens faci tanta falta. Espero que l’amnèsia no ens enlluerni la mirada!

I evidentment faig extensiu aquest discurs a tots el serveis socials bàsics essencials ja se que vindran èpoques dolentes i que les exigències monetàries ens faran ballar el cap, però potser la lliçó que hauríem d’aprendre és que els serveis socials bàsics (entre ells la sanitat) ha d’estar per sobre de l’interès monetari, mai pot ser un negoci, ni moneda de canvi per aquells que volen acumular riquesa i en tot cas si volem seguir caminant amb aquesta companya de ball anomenada capitalisme, que quedi ben clar que hem de posar els diners al servei de l’humanisme no a la inversa. (segurament així crearem una petita escletxa per on desmuntar aquest sistema, ja que aquest seria una tessitura contraria a la neoliberal)

El precarietat ara son herois i heroïnes. Els aplaudiments en la seva gran majoria han anat dirigits al col·lectiu sanitari, però els homenatjats i les lloances per part de la població, els mass media i els discursos dels polítics els han repartit a tot aquell sector que han seguit treballant, al que es considera que la seva feina es essencial, com ara els serveis de neteja, treballadores de supermercat, transportistes, auxiliars de geriatria…

Me’n recordo haver vist al Telediari de la 1 que, en una ocasió, van acabar l’informatiu aplaudint a les dones de la neteja que treballaven a la redacció i en directe. Va ser molt emocionant, les pobres noies no sabien on posar-se. I jo em pregunto, quan acabi tot això on aniran a parar tots aquests aplaudiments. Tornaran a invisibilitzar-les? Tornaran a haver-hi actituds classistes, com moltes vegades pateix aquest col·lectiu? Seguirem valorant la seva feina? O només ens recordem d’elles quan venen a desinfectar-nos del coronavirus?

El mateix vaig veure en un programa en el que feien seguiment de les peripècies laborals de dos repartidors de «super» a domicili, El tracte era d’herois! Sabeu quan cobren aquests herois? No cal parlar més…

Es curiós com, moltes d’aquestes feines que es consideren essencials i que aquests dies han estat aplaudides, en veritat son feines precàries, amb sous miserables i condicions laborals, diguem que no gaire bones. O preguntem-li a un treballador/a de super quines son les seves condicions laborals? Vivim en un món al revés, tal com deia el nostre bona amic Eduardo Galeano, en el que allò que es essencial, en molts casos és poc valorat i poc remunerat i el que no és més que un «bluf», allò del que podem prescindir tranquil·lament rep un tracte monetàriament interessant.

Un altre exemple clar d’aquest «món al revés» son les treballadores i treballadors del mon agrícola que no han deixat de treballar per a que nosaltres seguim menjant. Em sembla que no cal que m’estengui molt parlant de les seves condicions laborals, veritat?

Potser hauríem de sortir d’aquesta crisi aprenent això, no? I si realment els aplaudim i els agraïm la feina que fan, el dia que s’acabi tot això, i reivindiquin una pujada de sou o una millora en les condicions laborals, ens solidaritzarem també o aleshores deixarem d’aplaudir i seguirem amb la nostra mirada capficada al mòbil, com únic Deu vertader.

Residències geriàtriques: Aquest punt es mereix un tracte especial i és on abocaré tota la meva mala llet sense cap condescendència.

Durant aquest dies hem vist com tots els dirigents polítics s’han inflat la boca parlant de la gran preocupació per la nostra «gent gran», que els hem de cuidar més que mai, que son el col·lectiu més fràgil i vulnerable davant del virus, que els hem d’ajudar a fer la compra, que no han d’assumir riscos, etc. I desgraciadament sí, en el sector de la població que ha fet més estralls el virus, ha estat en la gent gran i això realment és una desgràcia i no hi ha cançó de «resistiré» que pugui alleugerar aquest mal i aquest dolor sofert, perquè realment hi ha gent que no resisteix i que no resistirà.

Si ara resulta, que és tan important la cura de la nostra gent gran, caldria preguntar-nos, ja els teníem ben cuidats abans que arribés la pandèmia o només cal estar per ells i elles quan tenim a sobre el coronavirus? Jo ja us dic ara que no, sobretot, pel que fan les residències geriàtriques, que és on hi ha hagut més contagis i més morts. Ha estat una autèntica desgràcia i vergonya. Residències sense mitjans per atendre als seus usuaris, residències amb més de la meitat dels seu cuidadors/es de baixa pel virus, residències amb numero altíssim de morts per coronavirus. Aquesta sí que ha estat la gran desgràcia d’aquesta pandèmia i aquí és on hauríem de focalitzar l’atenció i veure què ha passat, per què ha passat i si algú ha d’assumir responsabilitats.

Personalment crec que tot aquest desgavell és conseqüència de que, realment com a societat, no tenim ben cuidats als «nostres» grans. Com pot ser que si és tan important per la societat, el gran gruix de residències geriàtriques siguin privades o concertades? Si tan ens preocupen per què permetem que es faci negoci amb aquesta part de la vida tan important? No creieu que aquest tipus de residències haurien de ser la gran majoria públiques? Públiques i de qualitat! Perquè per la vellesa acabarem passant tots i totes si no morim abans. No creieu que ho hauríem de cuidar una mica més? Però clar, resulta que no hi ha diners per tant, que l’estat del benestar no pot assumir aquesta despesa, doncs quin estat del benestar és aquest, no?

Tots els dirigents polítics es preocupen pels «nostres» grans, però son els primers que han permès aquesta situació. Son els primers que no han fet res per generar un planter de residencies públiques per cuidar els «nostres» grans. Son els primers que han permès que les residències per a gent gran, les gestionin empreses privades que al cap i a la fi, el que busquen es el seu benefici econòmic. No deixa de ser un negoci.

Jo he treballat en vàries residències de gent gran de caire privat i us puc assegurar que és així. Tracten la seva residència com el pati de darrera de ca seua, fan i desfan el que els hi dona la gana: explotant tot el que poden a les auxiliars, pagant una misèria, amb contractes brossa, i donant al seus usuaris el tracte correcte mínim exigible, en el millor dels casos.

És evident que sempre hi ha excepcions i que hi ha residències i residències i que hi pot haver gent molt vàlida treballant en elles i gent que s’estima molt als seus residents i fan el que poden, però això no treu que, en general, les conseqüències de que la gestió sigui privada, son les que son.

Veritat que tot infant té dret a assistir a una escola pública i només aquells que vulguin o s’ho puguin permetre van a una escola privada? En la vellesa passar totalment el contrari, però no creieu que hauria de ser també així? O és que, total com és gent malalta amb poca esperança de vida, ja no cal dedicar-li tan esforç públic?

De fet, molts dels gerents d’aquestes institucions veuen a la gent gran, un «target» on dirigir el seu negoci. Això és així i us ho puc garantir per la meva experiència. És un sector molt ampli, sense cobertura pública que està a l’alça i que les famílies estan disposades a pagar el que faci falta per cobrir les necessitats dels seu grans. Un gran negoci, si el paraigües dels sector públic no l’abraça.

De fet, jo vaig treballar en una residència, que els seu gerents venien del sector immobiliari, però amb la crisi de la bombolla immobiliària, simplement el que van fer va ser redirigir el rumb del seu negoci i apostar per un sector amb més sortida, la vellesa, Van passar del «totxo» a la gent gran.

Però no cal que vagi al terreny personal, només hem de veure, que una de les empreses més grans de l’estat espanyol, que actua també a d’altres països, que gestiona tot tipus de projectes dirigits a l’atenció i cura de col·lectius desfavorits de la societat, entre ells la gent gran, a través de tot tipus de serveis, com ara les residències geriàtriques, és «CLECE» i algú sap qui es el propietari d’aquesta empresa? Florentino Pérez! L’empresari, president del Real Madrid. Em sembla que no cal parlar-ne més, no? La filantropia d’aquest home és més que qüestionable crec jo. Veient aquest panorama encara ens estranyem que les coses hagin anat com han anat?

A mi personalment se m’inflamen les venes de mala llet, veient tantes morts de gent gran i que els mateixos que no han fet res per prevenir això, ara s’omplin la boca promovent la solidaritat pels “nostres” grans. Hi ha hagut moltes morts i molt patiment al seu de les famílies . No és cap ximpleria. La doble moral no hauria de tenir cabuda, o com a mínim castigada, amb una «bufa» ben forta a la galta. És una vergonya!

Ens estranya el que ha passat, tenint en compte que la gran majoria de residències estan gestionades de forma privada com un negoci, en les que seu propietaris les tracten com el pati de darrera de casa seva, amb uns preus abusis i que després a l’hora de la veritat ni donen un servei de qualitat, ni tenen els recursos suficients? Repeteixo, és evident que hi ha excepcions, que hi ha residencies que es mereixien un premi per la seva gestió i la seva humanitat, però si veiem el mapa general, hauríem de fer pujar el crit al cel. Volem seguir permetent que aquest període de la nostra vida sigui un negoci per certs interessos privats? Perquè això és el que acaba passant.

Què hauríem d’aprendre de tot això si volem sortir canviats d’aquesta pandèmia? Em sembla que està ben clar. No hauríem de deixar que les residències de gent gran fossin un niu de negoci pel sector privat. Veritat que ho tenim clar amb la sanitat i /o amb l’educació, doncs igual de clar ho hauríem de tenir per aquest servei tan imprescindible pel tipus de vida que estem construint entre totes. Però que no ens enganyin, encara que ara ens inflin el cap amb aquesta cantarella de la «nostra» gent gran, en veritat és un sector oblidat i deixat de la mà de déu, de l’estat i de certa humanitat. Ho repeteixo, és una vergonya! Si no fos així, no creieu que el sector de les residencies geriàtriques ja seria públic fa temps, però clar, hi ha tantes corporacions privades/lobbys que fan negoci amb aquest sector i que pressionen al governs, que no se jo si els interessa.

Així que si alguna cosa volem canviar, si diem que sortirem canviats i que d’aquesta, n’aprendrem molt, una de les coses amb les que podríem sortir d’aquesta crisi és exigint un planter de residències geriàtriques publiques i de qualitat, amb preus assumibles que pugui cobrir les necessitats de la majoria de la «nostra gent gran. És molt maco omplir-nos la boca amb la cura dels nostres grans i després deixar aquest sector en mans dels rapinyaires que van a la recerca d’una oportunitat de negoci. Molta vergonya i molta pena a la vegada!!

Les xarxes de suport mutu naturals com a vehicle de felicitat. Aquests dies ens hem emocionat sortint a les 20h a aplaudir als sanitaris, a demanar la fi de la monarquia, al veure com els nostres balcons s’omplien de música i d’ànims, coneixent a veïnes que vivien al nostre costat i no havíem conegut mai, veient la solidaritat de molts veïns i veïnes ajudant aquells o aquelles que estaven aïllades o a la gent de gran del seu barri . Hem establert nous vincles veïnals que, malauradament, abans de la pandèmia no existien. Ens ha agradat això de formar part d’una col·lectivitat amb un objectiu comú, que era i és, cuidar-nos per a que el virus mica en mica vagi perdent força. Algunes persones han recuperat, gairebé sense sortir de casa un veïnatge, que malauradament en la vida atomitzada del nostre dia a dia pre-pandemia, era impensable.

Però sincerament, no crec que estiguem descobrint la xocolata del lloro. Fa uns anys, i no tants en països ni tan moderns ni tan occidentals com el nostre, les xarxes de suport mutu naturals i el veïnatge era la forma de vida normal. Sempre ha estat normal, fins fa ben poc, que la gent es conegués entre ella, que se saludés i que de tant en tant s’ajudés a la seva escala, barri o poble, de forma més o menys organitzada.

És una cosa, que mica en mica, l’hem anat perdent i l’hem bescanviat per la «modernitat» d’anar a comprar coses que no serveixen de res, a botigues que no tenen cap sentit, a comunicar-nos tecnològicament amb gent de l’altre banda del món i per la falsa opulència dels nostres dies, tan plens de coses materials i tan buida d’altres aspectes que alimenten tant l’esperit o aquella cosa immaterial que no sabem exactament com anomenar.

Amb això què vull dir i què crec que hauríem d’aprendre i per tant, no oblidar?

Que les xarxes de suport mutu properes i naturals son les que ens fan felices perquè ens fan establir lligams reals i sincers amb la gent que es envolta i ens fa sentir part d’una comunitat en la qual vivim, participem, ens arrela i de retruc dona una mica més de sentit al nostre dia a dia.

Això és així, i la gent que ja viu d’aquesta manera n’és conscient. Anar a comprar a la botiga de la «Sra. Maria», parlar de tant en tant amb el veïnat, fer alguna activitat conjunta amb objectius comuns i ajudar i ser ajudat, quan escau, és quelcom que no té preu. És el que dona humanitat a la humanitat.

Aleshores, està en les nostres mans si volem tirar cap a un món així, ara que ho hem tastat, o preferim viure aïllats, atomitzats, en els nostres pisets, amb la nostre mirada miop i només tenint cura dels nostres, sense anar més enllà de les pròpies parets i tan sols preocupant-nos pel gaudi de les rebaixes i la propera escapada en avió.

De fet, és el que li agrada i convé al capitalisme. Tothom a casa seua, calladet, sense compartir res i consumint, sempre consumint. Les xarxes de suport mutu naturals, el veïnatge en la seva essència, és una estocada contra el capitalisme i el món neoliberal al que ens volen abocar. Tan de bo aquesta pandèmia hagi servit per adonar-nos i revalorar aquesta forma de vida com a camí cap a formes de vida menys fosques i més felices.

Per fi tindrem consciència ecològica real? Aquest dies estem veient com els nivells de diòxid de carboni a les grans ciutats i a tot el món en general, han caigut en picat. Barcelona ha adquirit un record històric. Té el seu cel més net que mai. Estem veient com els animals, mica en mica, es reapropien d’espais, que els éssers humans aquests dies hem abandonat: dofins propers a les zones portuàries, porcs senglars campant lliurement per les ciutats, cérvols per entre els pobles, etc.

Les aigües marines properes a les costes, que normalment acostumaven a tenir cert color opac, ara son transparents. Tot això ho veiem des de casa amb emoció i certa simpatia, però quin és el missatge que ens està donant la Natura? Per mi està clar, que si aquí sobre algú, som nosaltres! Que si nosaltres seguim essent tant obtusos i seguim caminant cap a la nostra extinció com espècie, sense prendre consciència ecològica real, el planeta Terra seguirà el seu camí. No ens trobarà a faltar, tot el contrari, ja li estarà bé. En poc temps la Natura recuperarà tot l’espai que la humanitat li hem anat espoliant al llarg de la història i aquí no ha passat res (si no ens carreguem el planeta abans, evidentment).

De manera que aquestes veus que diuen, que aquest pot ser el principi d’un canvi ecològic, tan de bo sigui així. L’emergència fa temps que està clara i la Terra sembla que també ens dona avisos clars. És com si hagués enviat la pandèmia per dir-nos “ei! O espavileu o mireu com estic de bé sense vosaltres. Sou totalment prescindibles, és més, en aquests moments, sense vosaltres, estic millor!”

Així què…què pensem fer? Farem cas a aquests avisos o seguirem caminant cegament cap a la nostra autodestrucció, tenint en compte només els interessos econòmics? Volem ser aliats de la Natura o preferim ser el seu enemic? Per mi està clar, que la única de forma de salvar-nos es aliant-nos amb ella, perquè si no, ella ens acabarà expulsant. Desenganyem-nos, encara que ens creiem semideus, ella és molt més poderosa que nosaltres, així que potser ens convé tenir-la com aliada, no?

En tot cas, les paraules son molt boniques, però allò important son els fets. Sortirem d’aquest confinament realitzant aquest aprenentatge o ens quedarem amb l’anècdota d’un vídeo viral de porcs senglars voltant per la Diagonal de BCN? Ens quedarem amb la bona intencionada emoció des del nostre sofà de casa confinats o quan acabi tot això activarem certs canvis en la nostra vida i pressionarem a la classe política per que prengui mesures ja ? O seguirem comprant unes vambes super «xules» per Amazon per estalviar-nos 20 euros, que ens la portaran de Xina? Perquè els canvis necessaris hauran de començar en els nostres hàbits quotidians. Serem capaços de perdre aquests capricis, aquests privilegis i aquest confort de vidre? O seguirem sent “ecologistes” sense voler perdre ni un mos de la nostre opulenta forma de vida? Bé, tan de bo, el canvi hagi vingut per quedar-se.

La necessitat de contacte humà: Aquests dies, un altre aspecte del que s’ha parlat molt, és la gran enyorança que té la gent pel contacte humà. El molt que la gent troba a faltar el fet de tocar, abraçar i donar petons a aquelles persones estimades que no estan confinades amb ella. Així com la necessitat d’expressar sentiments d’amor a distància. D’aquesta manera,sorgeixin els típics comentaris de “ara sí que valorem aquelles coses petites i quotidianes que abans teníem…”.

De cop i volta, la gent comença a fer videoconferències amb amics o familiars que feia temps que no veia o que al menys no tenia un contacte tan assidu. De sobte, aquests contactes esdevenen cabdals per la supervivència confinada. La pregunta es fàcil aquesta vegada, Seguirem valorant aquesta forma de mostra d’amor o continuarem arrelats a l’obscurantisme de les formes d’expressió de la masculinitat més rància.

Si analitzem una mica les formes predominants de les relacions socials que imperen en la nostra societat, podem concloure, que tenen molt a veure amb aquesta soporífera forma de masculinitat: poc contacte físic (per vergonya, hàbit o sinònim de feblesa) i reduïda expressió dels sentiments, els quals es percebem en molts casos com part de la vulnerabilitat de les persones.

Sóc conscient de que no es pot generalitzar, però per a mi està clar, que encara és el paradigma emocional que impera.

Quan acabi aquest confinament haurem interioritzat aquest aprenentatge o tornarem a la fredor de les nostres formes habituals (parlo en general com a societat)?

A veure si ens anem adonant, de que si volem aniquilar el masclisme d’una vegada per totes, si volem que el número de víctimes per violència masclista es mantingui a zero durant tot un any, en gran part passa per això, per esborrar del nostre mapa mental les formes i el comportaments de la masculinitat rancia, soporífera, violenta i tan poc sensible. I que no hi ha més camí, que anar cap a una societat, on la cura sincera pels demés i les mostres obertes d’amor envers l’altri, han de ser quelcom imprescindible, per aquest nou món que volem construir entre totes.

Encara que molta gent no en sigui conscient, aquest confinament ens està apropant a les formes de relacionar-nos que reivindica el feminisme. Està clar, que si aquesta forma de comunicar-nos i estimar-nos passa a un primer pla, cada vegada tindran menys cabuda les expressions masclistes de violència, ja que aquestes expressions es basen en la seva essència, en aquest tipus de masculinitat tan casposa i tan perillosa per a tots i totes.

Evidentment, en aquest punt, qui té més feina, som els homes, els que hem d’abandonar alguns dels nostres privilegis i abraçar aquesta forma de relació, comunicació i d’expressió de sentiments per la qual advoca el feminisme i gran part de les tessitures humanistes.

Així que, jo em pregunto, una vegada acabat el confinament serem capaços de donar-li una puntada de peu a aquesta manera de relacionar-nos tan típica de la masculinitat més rancia?

El detenir-nos com un valor. Un altre dels aspectes que diuen que aprendrem durant aquest confinament és a valorar el temps que tenim per nosaltres, per cuidar-nos, mimar-nos, fer totes aquelles coses pendents que tenim per casa, de cultivar-nos intel·lectualment i artísticament a partir de llibres i música, regalar-nos temps per pensar, reflexionar, meditar, fer cert treball introspectiu i sobretot foragitar-nos del ritme de vida que portàvem i detenir-nos.

I jo em pregunto, ha de venir un pandèmia causant tantes morts per fer-nos veure que la forma i el ritme de vida que estàvem/estem portant no és gaire sa. De veritat creiem que aquesta vida repleta de treball, estrès i poc temps per una mateixa és la vida més adequada per la nostra salut mental? No se’ns acut un altre possible? Un vida en la que gairebé no tenim temps per detenir-nos, en la que sempre hem d’estar fent alguna cosa, ja sigui laboral o d’oci, sempre produint o consumint i en la que la resta, ni compte i a sobre es penalitza socialment…

És molt necessari el tenir temps per recollir-te, estar amb tu mateixa, per respirar, pensar, emocionar-te, etc. És tan necessari com respirar si volem tenir una vida mínimament saludable. La forma accelerada de vida no només es menys plaent sinó que a més, provoca més malalties i de retruc més morts. Aquesta també és una greu pandèmia que conviu soterrada entre nosaltres.

Prendrem mesures contra aquesta pandèmia o simplement deixarem que torni a campar lliurement per la nostra vida quan acabi el confinament. Perquè si ara valorem tant, el fet de tenir temps i el fet de poder detenir-nos, perquè no permetem que hagi vingut per quedar-se?

Qui pagarà la crisi econòmica que ens ve a sobre? De moment, els polítics encara no s’atreveixen a parlar d’aquest tema per què encara estem patint tot l’impacte de la crisi sanitària i de moment, tot son discursos benintencionats, però que passarà en uns mesos? És molt probable que alguns polítics, acompanyats d’experts econòmics «neutrals», ens voldran fer entendre que aquesta crisi és una desgràcia per l’economia de tota la població i que tots i totes hem de posar de la nostra part i que hem de remar tots i totes en la mateixa direcció i probablement sortiran les primeres tímides veus que parlaran de retallades i a mesura que vagin instaurant el missatges, les tímides veus no ho seran tant i ens voldran vendre la moto, que no hi ha més remei que estrènyer de nou el nostre cinturó i si amb això no tenen prou, acabaran recolzant-se en la idea de que en veritat no volen, però no tenim més remei que seguir els mandats d’Europa i la Troika. Us sona d’alguna cosa, tot aquest discurs? El mateix en el que ens van venir en la darrera crisi financera, veritat?

Serem capaces, aquesta vegada, de plantar ferma cara als nostres «polítics», si esdevé aquest escenari? Ens deixarem convèncer per la «teoria de la única sortida» o si cal exigiren que no volem seguir els designis europeus, tal com alguns països ja van fer en el seu moment? Esperem que sí, que la força no s’ens escapi entre els aplaudiments, que estem fent des dels nostres balcons, perquè ja està bé que sempre siguem les mateixes les que paguem els plats trencats, no? Espero que d’aquest confinament sortim apostant per la memòria transformadora i no per l’oblit.

D’entrada se m’acut una idea, veritat que en la darrera crisi, nosaltres vam salvar als bancs? A qui creieu que li tocaria ara?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s